A aquestes alçades de la vida...quasi amb trenta anys i em sento com una alumna. I com si l’Escola fos la Vida... però en aquesta escola no hi ha respostes als exàmens...els exàmens van sorgint amb cada nova situació...i ets tu l’únic que sap la resposta...
A vegades pensem que no la sabem, ens posem nerviós, insegurs, els nostres temors ens paralitzen...
A vegades escollim un camí i la cosa surt malament..i ens culpem i aturmentem per no haver-ho fet diferent..però amb els anys te n'adones que aquests errors no han estat errors en si, ja que t'han portat on ets ara...t'han ensenyat/allunyat del que no vols...
Hi ha gent que des de petita ja sap el que vol en la vida, té uns objectius fixes i els segueix fil per randa...són pocs, tot s'ha de dir. Felicitats per ells.
La majoria ho descobreixen més endavant, i alguns fins hi tot segueixen buscant...és el que té l'Escola de la Vida, no hi ha cursos, ni edats... ningú repeteix, cadascú segueix el camí que creu.
Sovint ens sentim perduts. Quan s'acaba el cole, la facultat...quan estem a un treball que no ens agrada...el que sé és que s'ha de ser valent i seguir caminant, encara que no sàpigues quin és el rumb..perquè, un dia, de sobte, te n'adones que estàs fent el que realment vols, només cal paciència i perseverança, i fe, fe en un mateix.
He après mooooooltes coses...he comès milers d'errors i no m'arrepenteixo de cap ni un, excepte els que han pogut esquitxar a sers estimats. No m'arrepenteixo perquè he aprés de tots ells. I segueixo tenint petits fantasmes (inseguretat, incertesa, pors...) que amb el temps he aprés a tractar, a no donar-los més importància de la que tenen. Perquè no és just per un mateix perdre’s les coses bones de la vida.
La vida pot ser dura i molt puta, però lo més important és que aprenguem a adaptar-nos a cada circumstància. Ara hi ha crisis...diuen que la crisis és un bon moment per a remuntar...potser passem uns anys putes, uns més que altres, però això ens farà més forts. La política, el sistema econòmic, guerres, pobresa al món etc...són temes que em treuen de polleguera...hi ha gent que lluita per arreglar tot això, aquests mereixen les mes grans de les medalles..els que ho fan de tot cor solen ser voluntaris, clar està. Gent com Vicenç Ferrer....
M’estic llegint un llibre d’Alan Watts, La sabiduría de la inseguridad, mensaje para una era de ansiedad. És ben interessant, hi ha molts plantejaments que m’he formulat en els últims mesos...L’ORIGINAL ÉS, OH MY GOD, DE L’ANY 1951!!!
Just pensava en això...estem vivint una època marcada pels contractes d’obra i servei, en el que les coses canvien cada dia...no tenim cap taulell on aferrar-nos sinó a nosaltres mateixos.
Vaig llegir, no sé on, que el veritable savi és aquell que es sap adaptar a cada situació, rotllo Be water my friend. Jo també ho veig així.
I un altre cosa fonamental...penso que hauríem de sentir més i pensar menys
(to be continued) ^^
Audio: Bat For Lashes - Whats a Girl To Do
http://www.youtube.com/watch?v=n1wnOUH2jk8&feature=related
Molt bona la reflexió, i olt bona la idea de l’Escola de la Vida. Perquè és així, tal qual: ningú pot dir-nos amb antelación què hem de fer, per què ho hem de fer… i quin resultat obtindrem. I com bé dius, aquesta és una gran font d’incertesa, i sí, també de patiment. Em recorda molt la manida frase “Caminante no hay camino….”. Potser és cert que hi ha persones que des de ben petits ja saben que volen fer amb la seva vida. I jo també els felicito. Però no crec que siguin la majoria, ni molt menys. Crec que no ens hem d’enganyar, pensar que em de tindre la resposta correcta a allò de “què vols ser quan siguis gran?”. El que sí que podem fer és asumir la responsabilitat d’apendre dels nostres errors, que no és poc: això requereix segurament més valentia que el fet de donar una resposta amb anys d’antelació a la pregunteta “què vols ser de gran”.
ResponderEliminarI crec que és aquest el missatge del llibre de Watts. Tal i com ho entenc, Watts no ens diu que sigui dolent pensar: allò dolent és pendre com a una realitat inamovible allò que pensem. Podem fer plans, però de nou és la nostra responsabilitat canviar-los si la situación ho requereix. És difícil, però poc a poc. Intentar ser feliços també és la nostra responsabilitat.
Un petó ben gran ; )