jueves, 5 de agosto de 2010

ODA AL MEU AMOR




L'amor pot fer miracles, en sóc t'estimoni
L'amor mou el món.
Una caríssia pot ressucitar-te,
un somriure fer-te volar
una mirada clavar-se't al cor dolçament
i perpetuar-se com el més bell paissatge

Caminar junts,
fer mil coses o no fer res
sempre és algo, no existeix el buit
Impossible.

L'amor fa miracles, en sóc testimoni
L'amor és el futur, no hi ha cap altre
I en el teu amor... m'hi aferro.

Sóc conscient de que el futur i l'estavilitat
avui en dia són una llegenda
però crec que junts ho podem aconseguir,
podem aconseguir el que volguem
només hem de creure en la vida,
hem de "currar-nos" algunes cosetes
i construir una petita tabletilla
a base de petits objectius
tant petits com trobar tres granotes
quatre o cinc
en una bassa que semblava buida.

Perquè som un equip, saps?
I junts...som invensibles,
no caurem, no
tinc forces i somnis per segles...
tu i jo
tu
jo
i els nostres

Com va dir en Lennon
"You may say I'm a dreamer
but I'm not the only one...."
T'has enamorat d'una somiadora,
prepare't per mil aventures
pintades de colors llampants.

Per correr descalços per l'herba
o la sorra o l'aigua a la platja.
Per nits interminables i bojes
per riure, per riure molt

I ser feliç...
perquè un dels meus objectius principals
és fer-te feliç
cuidar-te
mimar-te...
Mai estaràs sol, ho saps, veritat?

Tot és possible,
merci per haver-me recordat qui sóc

T'ESTIM

lunes, 2 de agosto de 2010

I'm yours



A vegades no fa falta dir res...amb una cançó i quatre imatges... ja n'hi ha de sobres...m'encanta :)
El videoclip i la cançó són molt cucos

Audio: Jason Mraz - I'm Yours





sábado, 31 de julio de 2010

Corrandes d'una parella estable





Ens vam conèixer un dimecres fent cua al Cine Arcadín
i ens ha costat Dèu i ajuda arribar fins aquí
Li vaig oferir un caramelo un vespre de Sant Medir
i ens ha costat....

Una amiga molt amiga venia massa sovint
i ens ha costat...

"Vols venir" vaig preguntar-li a conèixer els meus padrins
ens ha costat...

I ara, ella, porta els nens al cole i jo faig els plats de la nit
ens ha costat....

Jo alimento els periquitos, ella rega el jardí,
i ens ha costat...
Jo sempre compro mantxego maqlgrat ella és més de brie,
i ens ha costat...
Jo sóc un fan de l'Astèrix i ella té tots els Tintins
ens ha costat...

Prefereixo que no parli del seu nòvio de París
que ens ha costat...

Jo sóc de ballar la Konga ella és decanta més pel Twist
ens ha costat...
Jo dic ets un ron amb cola ella vol carta de vins
i ens ha costat...

Ella admira en Kiarostami, jo sóc més de Jaques Tati
ens ha costat...
Jo ja sé 2 o 3 coses ella ja en sab 4 o 5
i ens ha costat...

Ella no deixa que em rasqui quan em piquen els mosquits
ens ha costat...

Ella és reina de ses festes jo sóc un home avorrit
i ens ha costat....

Jo la miro i m'espanto no fos que escansés de mi
ens ha costat....

viernes, 30 de julio de 2010

SPM...¿A qué huelen las nubes?




M'encanta ser dona, ho dic en serio.
M'encanta...però detesto els moviments hormonals, que són més forts que tu. Un dia estàs que plores per qualsevol tonteria sense motiu ni excusa, i no pots parar de plorar. Ets concient que estàs patint el SPM (Síndrome-Pre-menstrual), que el món no s'acaba, que com a molt és un dia o dos. A mi quan em dóna per plorar ploro com una regadora, en serio, com una aixeta al tope que no es pot tancar. Corretgeixo, al cap d'una estona l'aixeta es tanca. I ric per la ximpleria per la que plorava (ex. un anunci familiar d cotxes o el mateix dl monstruiito d Oh brother)o qualsevol altre cosa. Qualsevol que no em conegui pot pensar, esta xica té problemes de bipolaritat xD

Altres moments t'agafa mala llet (com aquesta tarda ;P)...estàs cabrejada i punto, amb tot el món, sobretot, inexplicablement, amb el sector masculí. Ets conscient de que estàs insuportable, tant, que no t'aguantes ni a tu mateixa i prefereixes tancar-te a l'habitació per evitar qualsevol enfrontament (xk et tornes +xunga que la chunga esa d Móstoles xD)

Una sol·lució: poseu-vos música que us agradi molt o animi, neu al myspace i busqueu música nova, feu-vos una sessió de bellesa...i sense adonar-vos, aquesta mala llet, que segueix latent, no ho negarem, però que no serà eterna, en som totalment conscients, nirà minvant...i una mica de xocolata ja serà el remat final.
Perquè, dsprés de tot...els núvols són de sucre i tenen sabor a sucre i maduixa (els que tenim més a prop, vaja, els de les feries ;P)I estan força bons ^^

Audio: The Kids Don't Stand A Chance-Vampire Weekend

jueves, 29 de julio de 2010

Aprenent a viure


A aquestes alçades de la vida...quasi amb trenta anys i em sento com una alumna. I com si l’Escola fos la Vida... però en aquesta escola no hi ha respostes als exàmens...els exàmens van sorgint amb cada nova situació...i ets tu l’únic que sap la resposta...

A vegades pensem que no la sabem, ens posem nerviós, insegurs, els nostres temors ens paralitzen...

A vegades escollim un camí i la cosa surt malament..i ens culpem i aturmentem per no haver-ho fet diferent..però amb els anys te n'adones que aquests errors no han estat errors en si, ja que t'han portat on ets ara...t'han ensenyat/allunyat del que no vols...

Hi ha gent que des de petita ja sap el que vol en la vida, té uns objectius fixes i els segueix fil per randa...són pocs, tot s'ha de dir. Felicitats per ells.
La majoria ho descobreixen més endavant, i alguns fins hi tot segueixen buscant...és el que té l'Escola de la Vida, no hi ha cursos, ni edats... ningú repeteix, cadascú segueix el camí que creu.

Sovint ens sentim perduts. Quan s'acaba el cole, la facultat...quan estem a un treball que no ens agrada...el que sé és que s'ha de ser valent i seguir caminant, encara que no sàpigues quin és el rumb..perquè, un dia, de sobte, te n'adones que estàs fent el que realment vols, només cal paciència i perseverança, i fe, fe en un mateix.

He après mooooooltes coses...he comès milers d'errors i no m'arrepenteixo de cap ni un, excepte els que han pogut esquitxar a sers estimats. No m'arrepenteixo perquè he aprés de tots ells. I segueixo tenint petits fantasmes (inseguretat, incertesa, pors...) que amb el temps he aprés a tractar, a no donar-los més importància de la que tenen. Perquè no és just per un mateix perdre’s les coses bones de la vida.
La vida pot ser dura i molt puta, però lo més important és que aprenguem a adaptar-nos a cada circumstància. Ara hi ha crisis...diuen que la crisis és un bon moment per a remuntar...potser passem uns anys putes, uns més que altres, però això ens farà més forts. La política, el sistema econòmic, guerres, pobresa al món etc...són temes que em treuen de polleguera...hi ha gent que lluita per arreglar tot això, aquests mereixen les mes grans de les medalles..els que ho fan de tot cor solen ser voluntaris, clar està. Gent com Vicenç Ferrer....

M’estic llegint un llibre d’Alan Watts, La sabiduría de la inseguridad, mensaje para una era de ansiedad. És ben interessant, hi ha molts plantejaments que m’he formulat en els últims mesos...L’ORIGINAL ÉS, OH MY GOD, DE L’ANY 1951!!!
Just pensava en això...estem vivint una època marcada pels contractes d’obra i servei, en el que les coses canvien cada dia...no tenim cap taulell on aferrar-nos sinó a nosaltres mateixos.

Vaig llegir, no sé on, que el veritable savi és aquell que es sap adaptar a cada situació, rotllo Be water my friend. Jo també ho veig així.
I un altre cosa fonamental...penso que hauríem de sentir més i pensar menys

(to be continued) ^^


Audio: Bat For Lashes - Whats a Girl To Do
http://www.youtube.com/watch?v=n1wnOUH2jk8&feature=related

viernes, 23 de julio de 2010

La vida



És extrany...tinc tantes cosetes a dir...i quan estic aqui devant no em surten, no sé per què...
Últimament m'expresso millor amb la fotografia o els dibuixos...
Però avui..al llegir el que deia l'Eli Ramírez en el seu blog Des del meu punt de vista, m'han agafat ganes d'escriure..perquè tot el que deia és el que penso...

Tinc 29 anys però he viscut potser més que una persona de 40 "normal". M'han passat moltes coses, m'he perdut moltes vegades, m'he derrumbat...

Però tot i així he seguit caminant...i això és el que importa.
Ens ha tocat viure en l'era de la incertesa...i això acollona una mica. Personalment, sempre he tingut la necessitat de tenir les coses controlades, una manera de sentir-me segura..treball fix, objectius fixos, novio fix....

La de cops que m'han trencat el cor i viceversa....la de treballs que he tingut....i els objectius, bè, alguns segueixen ferms (algún dia seré funcionaria en una biblioteca pública -d bcn-) i altres, amb el pas dels anys, han anat canviant.
I dins d'aquesta incertesa m'he començat a conèixer...a pendre'm la vida des d'un altre perspectiva... viure el dia a dia, disfutar d'aquells petits moments que ens brinda la vida...i somriure...somriure a la vida perquè, sabeu que? Quan ho feu ella us ho torna..

NO crec en Deu...crec en alguna mena de força magnètica universal... formada per energies positives i negatives...i com més obert estiguis a la vida, millor t'aniran les coses

M'he frustrat amb mil injustícies del món, al ser conscient de que no puc fer res per asol·lucionar-les...de fet actualment estic en vaga mediàtica....estic farta d'escoltar tanta tonteria, mentires i més mentires, pobresa, etc...em posa de mal humor...algún dia tornaré a mirar les notícies, cultura general diuen....per saber en quin món visc...

Jo sé en quin món visc, sóc conscient de les seves misèries i no tanco els ulls, simplement intento ser feliç amb el que tinc i fer feliç als meus amb aquests petits moments... :)

martes, 6 de julio de 2010

Malgrat



No hi ha gaire més a dir, els meus peuets ja ho diuen tot :)

lunes, 5 de julio de 2010

BE WATER MY FRIEND....


A vegades ens perdem esperant,intentant controlar o dominar situacions inexistens.
I la vida és molt més fàcil...som nosaltres qui ens posem traves...és un fluir...les coses flueixen -semblo la de l'anunci del Lee xD-pero és cert: BE WATER MY FRIEND....i et porten sorpresetes inesperades...sorpresetes que sense esperar-te, fan que ho vegis tot des d'un altre perspectiva...amb un somriure al cor :)

martes, 29 de junio de 2010

MIGUU



Una de les millors sensacions que ens regala l'estiu...
I un petit fetitx que tinc...m'encanta fer fotos als peus, durant diferents estacions, situacions, etc... m'encanta ^^




http://www.flickr.com/photos/51479793@N03/sets/72157624246635331/

miércoles, 23 de junio de 2010

IGUAZÚ



No hi ha paraules...pero ja tinc ben clar un altre dels meus destins...

martes, 22 de junio de 2010

Dibuixar



Em passaria mitja vida així...a la meva habitació, amb la finestreta oberta...dibuixant...

:)

Diplomatura BiD




Després de molt de temps ahir vaig finalitzar l'última assignatura pendent....el pràcticum.
Han estat tres mesos en els que he treballat amb gent súper maca, en els que els esmorzars éren perfectes i qualsevol tipus de tasca que hagués de fer genial...
Va ser dur haver-ho de compaginar amb anar a treballar per la tarda i començar una nova faceta de la meva vida: decidir apuntar-me al gimnàs. Tres mesos sense parar...després dues o tres setmanes mig tancada, l'experiència havia estat tant bona que volia fer el treball perfecte, al menys intentar-ho.

L'últim dia de les pràctiques vaig acabar plorant...em van fer regalets i tot: dos llibres de la kokeshi Yumi (nines de fusta, els llibres són d'il·lustració i disseny), un fermall súper mono, unes arrecadetes i un súper blog de notes RS. Em vaig encarinyar molt amb totes elles, i elles també de mi...la nit anterior els hi vaig fer a cadascuna una postal amb un dibuix d'elles i comentaris quilomètrics plens de paraules dolces i de tendresa (el que em feien sentir). Recordo que plorava, emocionada i una mica trista a l'hora...

Després ja em vaig centrar amb la memòria...maremeva...quan acababva de fer algo ho revisava un mil cops i després em venien noves idees i comentaris...finalment la vaig entregar...i em vaig posar a plorar tambè, per variar...després de tants dies centrada en allò em vaig sentir una mica buida...
NO vaig tenir temps d'estar-ho gaire ja que inmediatament, vaig haver dec omençar a preparar la memòria...sintetitzant, estructurant, buscant les paraules...
Finalment ahir les vaig fer. I aquesta és la meva cara si, d'orgull i felicitat. Per què m'ho he currat, i feia molt de temps que no em currava res...

Avui volia descansar però m'ha germana tenia un exàmen i m'ha despertat...i m'he endinsat en el món dels meus dibuixos..separar els acabats dels pendents, retocant-los una mica...i la cosa seguirà, doncs després en vull fer de nous, amés en dec uns quants a unes quantes persones... ¬.¬

HI ha crisis, pero tampoc m'he posat a buscar res...la setmana que ve començaré, pero sense agobiar-me, sé que alguna feina xula m'espera en alguna biblioteca...per què ja sé el que vull ser de gran...bibliotecaria en una biblioteca pública-il·lustradora-fotógrafa i escriptora... potser tardi uns mesos o uns anys però ho tinc molt clar.

Quan una porta es tanca d'altres s'obren...els canvis són bons i, com va dir una bona companya, "els problemes, tots junts són un problema, però vist un per un es poden solucionar"

Comença una nova etapa de la meva vida i aquest cop penso disfrutar de cada moment, deixant els fantasmes de la por i la incertesa de banda, ja me n'he avorrit.

lunes, 21 de junio de 2010

PROBLEMES w_w



Els problemes, tots de cop, són un problema...
...però vist un per un, es poden solucionar :-)


by Eli Ramirez

viernes, 18 de junio de 2010

REFRESH



Porto dies devant de l'ordinador..quasi les 24h...fent la memòria de les pràctiques..ara preparant la defensa..i dilluns dia 21 pel matí hauré acabat.
I tornaré a obrir els ulls al món...a sortir d'aquesta habitació que tant m'estimo...
Si tot va b seré bibliotecària..però abans d'això...

Abans necessito sumergir les meves idees sota l'aigua...deixar-les en remull, que s'empapin de noves olors, colors i sabors...que es sequin poc a poc...mullar-me els peus i caminar per la platja, contant els meus pasos, poc a poc...amb el cap buit....i les idees volant sobre ell com papallones, com papallones de colors...fins que vulguin retornar...fresques i alegres. Llavorens ja podré començar a pensar...en gaudir, la feina, l'estrés i l'edat van darrere.
Lo primer és lo primer.

viernes, 4 de junio de 2010

VI-DA


Ser imperfecte, cometre errors, milers d'errors....caure, enfonsar-te, aixecar-te, riure, plorar, somiar...

Enamorar-te, desenamorar-te, decepcionar-te, que et trenquin el cor, mil papallones revolotejant pel teu estòmac...

Una bona cançó, un camp de roselles...l'olor del mar, els peus mullats entre la sorra...fer una carrera i entrar dins de l'aigua...sumergir-te...respirar, el cant de les orenetes...

Crisis, crisis..mundials, personals....
I nosaltres tan petits i a l'hora tan grans...per què els moments més importants es troben en els petits detalls, en coses tan petites com el tamany d'una marieta...tan vermella i amb els seus petits puntets negres...

Estructura, sentit d'aquest escrit? El que li volgueu donar, com el puto mitjó de Tàpies....

És el que sento com és el que deu sentir ell al veure el seu mitjó... la subjectivitat té aquestes coses..com la vida...

VIDA VIVA.. EM SENTO VIVA

La meva flor...la rosella.....m'enfonsaria en un camp de roselles, tant vermelles, tant vives, tant fresques.....i aquella olor... sota el solet....i la briseta de l'estiu...aaaaaaaaa